Tractament per a l'artritis reumatoide, psoriasica i diagnòstics

Artritis significa inflamació articular, són moltes les malalties que es poden manifestar amb aquests símptomes. Les més freqüents són l’ARTRITIS REUMATOIDE, ARTRITIS PSORIÀSICA i ESPONDILITIS ANQUILOSANT, cadascuna amb característiques diferenciades per la seva forma d’evolucionar i el tipus d’afectació predominant a articulacions perifèriques o a la columna com al cas de l’espondilitis.

De totes formes, qualsevol malaltia sistèmica que al curs de la seva evolució pugui donar manifestacions articulars s’inclou dintre del grup de les ARTRITIS, per exemple les malalties inflamatòries de l’intestí, (COLITIS ULCEROSA, MALALTIA DE CROHN) poden cursar amb manifestacions articulars, estem davant de l’ARTRITIS DE LA COLITIS ULCEROSA O DEL CROHN. Són malalties sistèmiques (no només de les articulacions) i totes tenen un denominador comú, el seu caràcter AUTOIMMUNE, significa que la causa està en un trastorn dels mecanismes de la immunitat, en la que aquesta actua contra el propi organisme, creant uns anticossos contra les nostres pròpies cèl·lules, desencadenant una sèrie d’alteracions que afectaran de forma crònica a diferents sistemes, ja sigui l’aparell locomotor o òrgans interns.

Primer de tot, cal classificar el tipus d’Artritis per poder orientar els tractaments més adients.

Aquests últims anys, el tractament d’aquestes afeccions ha canviat radicalment, podent-se aconseguir una estabilització del procés, evitant el deteriorament articular i les manifestacions extraarticulars, és a dir, HA CANVIAT EL PRONÒSTIC, sempre que existeixi una constància i control als tractaments establerts.

Al tractar-se de malalties cròniques, el diagnòstic precoç, establir el tractament més adient a cada moment i sobretot el control de manteniment seran elements d’importància capital per la futura evolució del procés.

1. Diagnòstic

Basat en la història clínica detallada, exploració, analítica, radiologia, capilaroscòpia i, als casos que plantegin dubtes, gammagrafia òssia, ressonància magnètica, etc. Això ens permet establir el diagnòstic amb nom concret, formes clíniques, estadi evolutiu i ritme d’evolució (formes agressives, lentes, amb brots, etc.)

2. Tractament

Com amb totes les malalties reumàtiques, el tractament ha de ser de caràcter multidisciplinar, no és exclusivament la medicació, sinó que han d’associar-se les alternatives que puguin ajudar a la millora simptomàtica i en profunditat, i, alhora, permetre fer servir els fàrmac en dosis mínimes, que ens permeti una resposta clínica per part del pacient.

A) Medicació

En general, cal aconseguir el millor equilibri entre els antiinflamatoris no esteroideus (AINES), amb una relació efectivitat-tolerància que sigui idònia, i els antiinflamatoris d’acció retardada (anomenats “tractaments de fons”), que pretenen frenar el progrés de destrucció articular que provoca la inflamació crònica de la sinovial. L’ús dels corticoides ha de ser en dosis mínimes i quan és estrictament necessari. Els primers (AINES) actuen millorant el dolor i disminuïnt la inflamació de forma immediata; els segons (TRACTAMENTS DE FONS) tenen un mecanisme d’acció que modifica la resposta immune, i com a conseqüència canviant el curs de la malaltia, és a dir, disminuint o suprimint l’activitat inflamatòria i evitant la progressió del procés. En aquests últims fàrmacs és on s’han produït els més grans avenços en el tractament de les artritis. Els anomenats immunomoduladors són avui en dia d’ús habitual (metrotrexato, leflunomida, azatioprina, ciclofosfamida, ciclosporina, etc.,); tenint en compte que són fàrmacs no exempts d’efectes secundaris, que poden evitar-se i controlar-se perfectament si el pacient compleix les pautes marcades als controls sistemàtics. L’aparició dels anomenats TRACTAMENTS BIOLÒGICS ha comportat un avenç extraordinari en el futur de les artritis, el seu mecanisme d’acció es basa en la inhibició del factor de necrosi tumoral (TNF), factor molt important als mecanismes de la inflamació. Aquests fàrmacs, de moment, només han d’emprar-se als casos en els que fracassen els anteriorment citats, tant pels possibles problemes (infeccions), com pels costos encara astronòmics.

B) Tractaments locals

Ens referim a les accions directes sobre la pròpia articulació. En l’evolució d’una artritis poden aparèixer crisis inflamatòries severes amb vessaments articulars. Serà necessària l’evacuació del líquid i la pràctica d’infiltracions per millorar de forma immediata el problema local. Les fèrules d’immobilització nocturna de mans i canells en determinats moments de descompensació poden ajudar a la millora; banys de parafina calenta, etc. En casos evolucionats, amb deformitat i destrucció articular serà l’acció local de la cirurgia, ja sigui reparadora o substitutiva (pròtesi) la que haurà d’actuar, però la nostra finalitat és evitar arribar a aquesta situació.

C) Ozonoteràpia

Dintre del complexe tractament d’aquestes malalties, l’autohemoteràpia amb ozó (OZONOTERÀPIA) ha demostrat ser d’una utilitat extraordinària, permetent en molts casos disminuir la medicació i millorar l’estat general, el cansament, l’estat d’ànim i, sobretot, l’evolució del procés. L’experiència del nostre Institut en aquest camp es remunta a fa més de 20 anys, el que ens ha permès demostrar que en els pacients en el que s’ha aplicat els tractaments estandaritzats més l’ozonoteràpia de forma sistemàtica, han evolucionat de forma més favorable que els grups en els que no es varen aplicar. Això ha estat confirmat per altres centres alemanys i a l’últim Congrés Mundial d’Ozonoteràpia celebrat a Itàlia al 2007. L’explicació és lògica coneixent els mecanismes d’acció de l’ozó, sobretot pel seu efecte regulador de la immunitat. A l’apartat OZONOTERÀPIA s’exposa més detalladament els efectes beneficiosos de l’ozó

D) Fisioteràpia

Especialment els exercicis adients pel manteniment de la mobilitat articular.